dimecres, 6 de novembre de 2013

Marató

Això de les maratons és tot un món. I la de NYC, un món i mig. Ha vingut gent d'arreu per córrer i també per animar. Els venedors ambulants, molt amatents a les necessitats dels consumidors -i més en un santuari del consumisme com aquest-, oferien per la vora de Central Park banderes de tots els països. Bé, mmm, de senyeres no en vaig veure… La ciutat estava preparada: molta policia i un fred suportable. El record de l'atemptat a la marató de Boston era el que deixava tothom glaçat. I, a més, l'any passat l'huracà Sandy va deixar la ciutat KO. Hi havia, doncs, ganes de canviar la fotografia.

Els esportistes han de córrer una distància considerable, però de tota manera, el que més cridava l'atenció era la incansable actitud dels espectadors. Hores i hores al carrer, fent sonar una campana o una trompeta, ensenyant pancartes dedicades o bé cridant per animar els desconeguts "Molt bé samarreta vermella!!!", "Ho estàs fent fantàsticament bé, barret vermell!!"
Córrer o morir, devia dir la dona que va tancar els ulls el dia següent. Tenia 86 anys i era la seva 25a marató. Va trigar quasi 8 hores a completar-la, però es veu que era el que la feia feliç. Sigui com sigui, avui segueix corrent per Central Park una munió de gent addicta a l'esport. De totes les races i edats. Ja no porten les mantes tèrmiques carbasses regalades pel patrocinador de la carrera, que s'han convertit molt ràpidament en només un record. I és que els dies passen tan de pressa que és una barbaritat. El temps, aquest sí que corre.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada