dijous, 3 de desembre de 2015

divendres, 21 de novembre de 2014

El tango italià

A Itàlia hi ha molts argentins i també molts italians a Argentina. És aquest un maridatge ben conegut i antic, fruit d'emigracions en les dues direccions. Cognoms com Francella, Di Tomaso o Peretti (per citar-ne alguns relacionats amb actors argentins famosos) ens donen pistes prou clares de com va la cosa.

No és d'estranyar, doncs, que a la Casa Argentina de Roma s'organitzin actes culturals d'allò més interessants. Del 29 de setembre al 29 de novembre està en marxa un cicle que porta per lema "Queremos tanto a Julio" i que recorda el centenari del naixement de Cortázar. Vaig tenir la sort d'assistir a la Tangata Cortazariana a càrrec de Cuartetango, un ensemble absolutament brillant. Piazzola sonant a Via Veneto, acompanyat per lectures de Cortázar en italià llegides amb accent argentí... una combinació memorable.
Cuartetango en acció
Adiós Nonino a les mans (literal) d'aquest grup és una barreja de força, rigor i passió.  Aprofitant l'avinentesa que no he trobat gravacions del grup, aquí va una del mestre en acció.



Per acabar, com a bis, el també mític Libertango, que sempre recordarem amb la veu de Grace Jones -"I've Seen That Face Before"-, mentre Harrison Ford, frenètic, corria pels carrers de Paris buscant la seva dona segrestada -tot i que també trobava temps per ballar amb Emmanuelle Seigner-.


dissabte, 1 de novembre de 2014

Via Panisperna, Roma.

Doncs sí, casa meva -temporalment- es troba a Via Panisperna.


Situada al barri de Monti, al Rione I de la ciutat eterna, la Via Panisperna, té molta història. Bé, em direu: què estrany en una ciutat com aquesta! Ja, sí, bé, bé, una mica de paciència, si us plau. El nom de Panisperna té moltes etimologies possibles, com per exemple "pa i pernil" (ai! com recordo aquell professor universitari que sempre deia que l'etimologia era una ciència... ficció!). Pane e perna seria el menjar que donaven al monestir de San Lorenzo, una de les joies del carrer. La via té molt d'encant, especialment si aneu ben calçats i no us fan por les pujades, les baixades i els clots. Es troba en ple centre històric, a tocar del Colisseu (no us poso enllaç, que és massa evident), la piazza Quirinale (on hi ha el Palazzo del Quirinale, residència del president de República), etc.

Però la Via Panisperna és coneguda perquè tanti anni fa (cap als 30 del segle XX) hi treballaven I ragazzi di Via Panisperna (Els nois de la Via Panisperna). Aquest grup de joves eren físics del Departament de Física de La Sapienza (Università di Roma) que en aquell moment tenia la seu en aquest carrer. Aquests nois, liderats per Enrico Fermi, van descobrir les propietats dels neutrons lents, descoberta que faria possible la bomba atòmica. Tot i que la major part del grup es va dispersar poc abans de la II Guerra Mundial, un dels membres, Edoardo Amaldi es va quedar a Itàlia, on va ser una figura cabdal de la física i la recerca a Itàlia. Naturalment, la història real tenia tots els ingredients per ser un guió de cinema: joves, recerca nuclear, feixisme, racisme i període entreguerres. Així doncs, Gianni Amelio (el director de films com Lamerica o Le premier homme -basada en l'obra de Camus-) va dirigir el 1988 un telefilm de 4 hores (dividida en 2 parts de 2 hores, tot i que també se'n va fer una versió "curta" pels cinemes). Entre les curiositats, a més de la durada, cal dir que es va coproduir amb Alemanya Occidental (faltava poc, però no havia caigut el mur). A Itàlia, el títol, no podia ser sinó I ragazzi di via Panisperna, però a Alemanya es va estrenar (versió TV i cinema respectivament) com Enrico Fermi - Im Banne des Atoms (Enrico Fermi - Sota l'encís de l'àtom) i Enrico Fermi - Sein Weg zum Ruhm (Enrico Fermi - El seu camí cap a la fama). 

Per cert, un dels nois, Bruno Pontecorvo (mireu la seva biografia, és fascinant), tenia un germà que es va dedicar al cinema: Gillo Pontecorvo, a qui sempre recordarem per La Battaglia di Algeri.

dissabte, 30 de novembre de 2013

Fairy tales

Jo no sé pas si això anava de debò o són actors pagats per l'ajuntament, però avui, en directe, una petició de mà a Central Park, amb noi agenollat, anell i tota la pesca. A més, primer, han estat ballant sense música. Ai, què bonic és l'amor… Un gènere no esgotat tot i les rebaixes!

A mi, el que em té enamorada, és aquest park.



What are you thankful for today?

Per una rara coincidència (i quan dic rara dic moooooolt inusual) resulta que aquest any Thanksgiving cau dins la setmana (en realitat, 8 dies) de Hannukah. Els diaris i les notícies en van plens (exemple 1, exemple 2) i ràpidament s'ha encunyat un nou terme: Thanksgivukkah. Aquests americans són experts en fusió.

El dia d'acció de gràcies és prou incorrecte políticament. Vull dir que tots sabem que els peregrins que van arribar al "Nou Món" van tenir una manera una mica estranya d'agrair els indígenes per donar-los menjar: els van regalar un genocidi en tota regla. D'altra banda, a la ciutat -anomenada per alguns "little Israel" (hi viu la segona comunitat més important de jueus ortodoxos, després de Tel Aviv)- hi ha un 29% de jueus que, sumats 52% de catòlics fan el gruix (81%) de la població… creient! Perquè, curiosament, tot i que a USA "només" es confessa creient el 50% de la ciutadania, a NY el percentatge puja quasi al 70%. Anyway, de què serviria tot això si no ho poguéssim vendre? Aquesta és la religió comuna. I així teniu llibres infantils



i targetes regal per a la tradició que vulgueu seguir.

Des de la prepotència Europea, sempre es fa broma que els americans (els blancs del nord, és clar) no tenen història. Bé, doncs fixeu-vos si en tenen: la parade (i ja van 3 en un mes!) de globus organitzada pels magatzems Macy's ja té 87 anys!

Un munt de gent al carrer mirant i un munt (diversos munts, de fet) mirant-s'ho per la tele. La novetat d'enguany: el balloon de l'Snoopy totalment renovat. Entre els espectacles, molt de cantant adolescent tipus Disney Channel i, fins i tot, el Donald McDonald tant en viu com en balloon. Les llàgrimes em queien, era difícil contenir l'emoció. Però també s'ha de tenir que feia molt de fred.

En el Thanksgiving es tracta d'anar outta town (tots els novaiorquesos han marxat de weekend), menjar molt (això ho fa tothom, sigui on sigui) i… anar de rebaixes! (reservat bàsicament per als guiris). Sí, perquè el millor del Thanksgiving (que cau en dijous, el darrer de novembre) és que el dia següent és l'anomenat black Friday. Abans no n'havíem sentit a parlar, però ara, les marques globalitzades ja ho anuncien per tot. Com que no és qüestió de posar les coses difícils, les botigues (les grans, I mean) no estaven de festa (suposo que els treballadors ni tenen família ni ganes de celebrar res) i, a partir de les 8p.m. ja es podia accedir als descomptes. A més, per si ahir es tenia mandra, avui divendres algunes botigues han obert a les 7a.m. (d'altres encara més aviat).

Així que si us pregunten "What are you thankful for today?", la resposta és "Per les rebaixes, noi, per les rebaixes!!!!"