Còmics

Hi ha molts tipus d'educació, i una d'elles és la que molts hem rebut mitjançant el còmic. Des de les lectures infantils -o no tant- del TBO o el Cavall Fort, el còmic sempre ha estat envoltat d'un cert grau de tabú i prohibició: calia llegir "coses serioses"!

Més tard, varen arribar les històries "per adults", amb la Valentina (il·lustració d'aquesta entrada) de Guido Crepax o el contingut de El Víbora. Tota una altra inciació no exempta de ritual.

Les històries, tan fidels, segueixen acompanyant-nos cada dia (Las viñetas de El País). El còmic no deixa de caminar i per això sorgeixen noves propostes que no ens podem perdre. Peggy Adam, per exemple, ha publicat el magnífic Luchadoras, escrit contra els críms de Ciudad Juárez (aquells crims que, entre tantes altres coses, va retratar Roberto Bolaño al seu fabulós 2666).

Si marxem a "orient" ens trobem amb dues aportacions fonamentals que donen el pas al cinema: Persépolis i Vals con Bashir. Si el que volem és posar-nos metafísics, podem trobar La sonrisa divina ("Las religiones hacen gracia", El País, 20/12/09). Ningú té excusa, ja que el còmic està obert a tots els perfils: "La tecnologia a les historietes de la postguerra".

La història de la historieta a Espanya és un bon resum que permetrà que alguns descobreixin un món inexplorat i a d'altres els dibuixarà mig somriure... És una bona notícia, doncs, saber també que hi haurà un Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya.

Drets Humans

El dia 10 de desembre es commemora el dia dels Drets Humans (declarats el 1948, podeu consultar el text complet, tan bonic i utòpic com el primer dia). Per això s'han posat en marxa algunes campanyes, com ara la d'Amnistia Internacional a Catalunya.

A l'article 25 es fa referència al dret a la salut, que inclou el dret a gaudir de salut mental i el dret a l'aigua. Ambdós drets són ben escassos a Gaza, per això és important la tasca que s'està fent des de la Fundació Congrés Català de Salut Mental (CCSM) en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona: la realització d'un documental sobre la Salut Mental a Gaza en seria només una mostra. Altres activitats, com la taula rodona sobre Els reptes de la situació humanitària a la franja de Gaza, han de servir, també, per tal que no ens oblidem d'aquesta realitat tot i que no ens l'ensenyin cada dia als informatius de la tele.

El viatge

Muñoz Molina, a "Una orgía perpetua" (Babelia), explica com "el doble cepo de la ortodoxia ideológica y la coacción vanguardista" l'havien paralitzat durant una època. La seva posició ideològica s'havia convertit en un element que l'allunyava de l'art. Una qüestió difícil d'abordar, la relació entre l'escriptor i el political engagment. Al menys, això semblava fa un temps.

El passat dia 26 de novembre, la Facultat de Filologia de la UB va poder viure una experiència d'autèntic luxe (gràcies a l'Àrea d'Estudis Àrabs i al Màster Construcció i Representació d'Identitats Culturals): Salah Jamal va conversar amb Elias Khouri sobre literatura... i sobre compromís.

En Salah Jamal és prou conegut (vegeu els seus articles a Palestina.cat, a El Periódico o el Karakia en què va participar, per exemple). Si no ho heu fet, encara, heu de consumir el seu deliciós Aroma àrab, la seva epopeia Lluny de l'horitzó perfumat (La Magrana, 2004, versió en castellà a RBA) o els seu assaig Palestina, ocupació i resistència (en castellà a Flor del Viento, 2002 i 2007). Personalitza una combinació de barceloní palestí amb una sorprenent capacitat de deixar sobre el que l'envolta una mirada no exempta d'ironia.

Per la seva banda, Elias Khouri (sovint escrit Khoury) havia vingut a Barcelona a presentar la traducció de dues de les seves novel·les: Ialo (gran traducció al català de Jaume Ferrer Carmona!, Club Editor, 2009) i El viaje del pequeño Gandhi (trad. M. Luz Comendador, Icaria Editorial/Intermon Oxfam, 2009). Gràcies a l'eficient tasca de la Maria Bohigas (Club Editor), en Khouri ha estat entrevistat per diversos mitjans (podeu veure L'hora del lector amb Emili Manzano o l'article de Montserrat Serra a Vilaweb, entre d'altres).

De les coses que es varen dir a l'aula 1.2 tots els presents en guardem el tresor: la comparació entre religió i literatura, el fet que la literatura serveixi per parlar amb els morts, adonar-nos que tots som contaires, entendre que els escriptors han d'escriure com els lectors i els lectors han de llegir com els escriptors. Khouri també ens va confessar que havia passat molta por mentre llegia les 1001 nits, perquè -segons la llegenda- qui llegeix totes les històries mor inexorablement... fins que va entendre que mai les podria llegir completament.

Khouri va explicar que no creu que hi hagi una sola versió de la realitat (i si només n'hi ha una és la de la dictadura), però que, a més a més, és molt important donar veu als no poderosos. Ras i curt. La literatura no ha d'alliçonar, sinó que ha de fer preguntes. Per això qui completa totalment l'obra és el lector.

Es va refermar en la seva vinculació amb Palestina (és palestí no de naixement, sinó de voluntat), però el seu país, el Líban, tampoc ha viscut una història recent gaire agradable. Per això va expressar que per ser optimista cal molt de coratge. En aquest punt, en Salah Jamal va apuntar que hi ha un optimisme de la raó i un optimisme de la voluntat.

Què converteix a Elias Khoury en un referent de la literatura actual? Doncs llegiu les seves obres i en sabreu la resposta. L'important no és si l'assassí és el majordom. L'important és el viatge que ens proporciona cada una de les seves creacions.

Setmama de la ciència

Foto: R. Rius

Del 13 al 24 de novembre s'ha celebrat la Setmana de la ciència en l'edició del 2009. Ha estat un temps farcit d'activitats i alguns dels membres de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) hem estat prou atrafegats.

L'any 2009 se celebren (mmm, que això s'acaba!) diverses commemoracions.

Per exemple, és l'Any de l'astronomia (en record dels 400 anys de la primera observació de Galileu Galilei amb el telescopi). En aquest context, se situa la conferència magistral que vaig pronunciar a l'IEC, tot fent un resum de l'aportació dels científics andalusins (Xornal Galicia).

Però també és l'Any Darwin i, en aquest cas, cal tenir molt en compte la magnífica exposició que ha comissariat Víctor Navarro.

... Encara n'hi ha més! No podem pas oblidar l'Any Monturiol. Antoni Roca ha treballat incansablement en multitud d'actes, així com també en exposicions. Carles Puig, d'altra banda, ha fet les seves aportacions: unforgettable la presentació al Parlament. Si voleu més informació, podeu llegir la seva revisió historiogràfica escrita a "quatre" mans.

I posats a no oblidar, és clar, seria imperdonable passar per alt la VI Jornada Memorial Democràtic a la UPC (notícia al Periódico)

Novembre, mes del morts

Un mes que comença amb el dia dels morts és un mal presagi. Qui ho pot negar? Novembre té un regust fúnebre... i literari.

És necessari exorcitzar la mort, i per aconseguir-ho de manera eficaç, res millor que dos sacerdots: la paraula i la celebració escènica. El costum espanyol de representar Don Juan de Zorrilla n'és una prova, però la cosa ve de molt més lluny. Espectacular és el "Día de Muertos" mexicà, teló de fons de la gran Under the Volcano de Malcolm Lowry (cal tenir en compte la versió cinematogràfica de John Huston). I fins a dia d'avui, la "Santísima Muerte" té més seguidors dels que molts voldrien. Però les aproximacions a la mort són en extrem variades: a Gràcia, el "Atelier de la Muerte Negra" converteix el passeig descuidat pel carrer Torrijos en una reflexió metafísica.

El mes de novembre del 2009, però, serà recordat perquè ens ha privat de gaudir més temps de Jaume Melendres. Al marge de la seva vàlua artística i professional, els homes bons van buscats, i aquesta pèrdua ens tindrà adolorits ja per sempre.

Per això, contra la Mort, la Paraula d'en Jaume:

COSES I L'HOME MORT

Acompanyar un home en el seu últim passeig.
Passejar-se és anar
amb el cos de pedra a pedra,
anar amb els ulls de temps a temps.

I això és acompanyar: ser amb ell,
caminar amb ell de pedra a pedra,
caminar amb ell de temps a temps.

La gent conversa quan acompanya un home durant l'últim passeig,
acostumada
a la conversa d'un passeig sota els plataners a mitja tarda.
La gent conversa sense pensar
que l'home acompanyat està en silenci
i va cap al silenci i cap al sol.
*
Home que marxes,
tota paraula sobre tu és vana, tu ets més savi que tots,
tens més amics que tots,
i no has deixat la terra:
si ets mort, és que has vingut a la terra;
si has anat a Déu, és que has vingut a la terra.
*
Com sabrem que no ens enganyes, home que has mort.
L'últim dels teus dolors no ha estat mentida.
Però després,
com sabem que no ens enganyes.

En l'últim dels teus dolors eres com l'últim home.
El teu dolor era universal i nosaltres no el sentíem;
per tant, erem morts.
Tu et posaves les joies de la mort,
l'anell que abraça tot el cos.
La teva mà tenia el pes d'un llibre sant.

Tots hem passat sense llegir una sola arruga
i ara preguntem
com sabem que no ens enganyes, home que dius que has mort.
*
La dona que s'acosta a l'home mort que estima
i li fa el primer petó sense resposta,
també es cobreix d'un vestit,
d'uns nous cabells sense resposta.
Baixa la nit al damunt d'ella,
sense dir res camina cap al mar.

És cap allà on tu caminaràs el dia de la teva mort.

A reveure, Jaume.

Murs vs. Paraules

El dia 11 va ser el 20è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin. Qui no se n'ha assabentat? Impossible escapar a l'allau mediàtica. Però tot plegat fa pensar. Quan l'any 1982 -només 7 anys abans!- em dutxava en una casa de Kreuzberg tot veient des de la finestra del bany el mur i el que hi havia més enllà, hagués jurat que aquella situació no havia de canviar.

És clar que també hi havia okupes, cases pintades, turcs, alemanes vestides com la Nina Hagen que es deien Manuela... Com a llocs turístics es visitaven antics crematoris i els "Llops Grisos" no eren, precisament, un grup d'ecologistes en defensa d'aquests animals. Tot molt diferent de la provinciana Barcelona preolímpica.

Serà un tòpic, però cal dir-ho. La caiguda del Mur de Berlin no va ser el final de la història, sinó un esglaó més de la vergonya que construim diàriament: el Sàhara i Palestina en serien dos bons exemples.

Per mirar de destruir els murs sempre ens quedarà la paraula. Per això és important conéixer i gaudir de la que ens ofereix un autor com Elias Khoury (frontline, interview).

Hi sou tots convidats: 26 de novembre a les 19.30h, Sala de Graus, Edifici Hsitòric, Facultat de Filologia, UB.

Alexandria, voluptuosa i decadent

Del 26 d'octubre a l'1 de novembre ha tingut lloc a Alexandria el congrés d'arqueoastronomia SEAC 2009 a la Bibliotheca Alexandrina. D'aquesta manera, m'he apropat a aquesta metròpoli i -sense poder ser original- he caigut encisada per la seva barreja de cultures i colors. Un bon inici (o final) per submergir-se a la ciutat pot ser Alexandria: A History and a Guide d'E.M. Forster.

Sopant al Cecil, prenent un suc de mango al Trianon... és fàcil imaginar els personatges de l'Alexandria Quartet de Lawrence Durrell. Passejant pel centre, si un està prou atent (i es deixa ajudar per l'olor d'encens que crema a les botigues del voltant), s'arriba a descobrir la reconstrucció que el consolat grec ha fet de la casa de Kavafis.

Els carrers de la ciutat ens parlen de la seva història: Saad Zaghloul i Safiyya Zaghloul, per exemple. També el carrer "26 de juliol" (de 1952), una part de la Corniche que commemora el dia que el rei Farouk va fugir des del seu palau de Montaza cap a l'exili italià. Un moment clau de la història contemporània egípcia protagonitzat pels Oficials Lliures que va acabar portant a Nàsser al poder...

Òbviament, tampoc Naguib Mahfuz (vegeu vídeo d'aniversari i breus declaracions) va poder resistir-se: Miramar és el resultat.

Finalment, haurem de refrescar la nostra memòria amb la Trilogia d'Alexandria de Youssef Chahine, un dels cineastes egipcis més importants. Com ell, també ens podem preguntar: Iskandariya, leh? (Alexandria, per què?)