Election day!

Avui, dia 5, se celebren eleccions a Mayor de la ciutat de NY. També s'escull un munt de gent més, entre ells els City Councils i diversos governadors (Virginia i New Jersey). Com que es veu que cal treure rendiment a l'acte, a més a més, també es vota -en referèndum- 6 proposals of constitutional amendments. És a dir, pregunten als ciutadans el seu parer sobre 6 aspectes que comporten canviar la constitució de l'Estat de Nova York. Una de les preguntes és si volen casinos a la vora.

No he pogut resistir i, de manera molt senzilla, he esbrinat on era el "meu" col·legi electoral posant la meva adreça al web i m'hi he deixat caure. Allà he vist que no calia pas la tecnologia, perquè estava prou indicat. Teniu dret a vot però l'anglès una mica rovellat? Cap problema!

La disputa per l'alcaldia no tenia molta emoció, perquè després d'un munt d'anys de republicans (o independents) al poder, sembla que els novaiorquesos tenien ganes d'un canvi (?!). Bill Di Blasio, el candidat fill d'excombatent alcohòlic i que va prendre el cognom italo-americà de la mare; casat amb una dona negra, amb dos fills negres (Chiara i Dante, busqueu fotos i veureu els seus stylish pentinats) i que presumeix de ser un "noi de Brooklyn", ha guanyat per una diferència comodíssima: ha obtingutt més del 70% dels vots, el 96% dels negres que han anat a les urnes li han donat suport i a Brooklyn l'ha votat el 87% dels electors registrats. La primera vegada que vaig veure l'espot de la seva candidatura, vaig pensar que el que s'anunciava era alguna religió, però cal dir que també té anuncis amb supporters més "enrotllats":

Curiosament, alguns dels actors que li donen suport, a més d'una de les protagonistes de Sex & the City (que està casada amb una dona i promou el matrimoni gay), són el polític (Chris Noth) i el cap de campanya (Alan Cumming) de "The Good Wife" (TGW), una sèrie on es mostra de manera força crua -entenem-nos, està produïda per la CBS- com funciona per aquí això de les eleccions.

Com que els partits no són cap garantia, els candidats fan la seva campanya de manera molt personalitzada. A més a més, no necessiten cap dia per reflexionar, de manera que la feia s'allarga fins l'últim minut. Tot i que els cartells adverteixen "No mercadeando" i "No hacer campaña":

el mateix dia, fins a darrera hora, els voluntaris i els mateixos candidats estan a uns metres dels col·legis mirant de captar els darrers indecisos. Com que jo no tenia el meu vot decidit (:-P) he deixat que m'omplissin de papers i explicacions. I és així que quan tornava del col·legi, el candidat a City Council del meu barri (5), Ben Kallos, se m'ha apropat i m'ha donat la mà en agraïment pel meu sufragi. El que m'ha donat el full de propaganda era tot un New York State Senator anomenat Jose M. Serrano. Com reflecteix la sèrie TGW, els escàndols relacionats amb les faldilles poden ensorrar una carrera política. Kallos ha guanyat després que el seu contrincant al partit demòcrata, fos denunciat per una treballadora. No només els partits, sinó també les corporacions de tot tipus donen suport -públic- als candidats. Així és com, per exemple, Kallos va rebre el del New York Times.

Letitia James, la nova Public Advocate (el càrrec que fins ara tenia Di Blasio) té el mèrit de ser la primera dona negra que aconsegueix el càrrec. La veritat és que els demòcrates estan tan contents que ni s'ho creuen.

By the way, no sé pas què fem tots aprenent anglès, perquè Di Blasio ha fet bona part del seu discurs en castellà!!