Quan era petita, alguna vegada m'havien explicat el conte del pastoret que, per divertir-se, cridava "Que ve el llop!". El que no m'esperava era que, de gran, em trobaria tants pastorets. És més, a vegades sembla que visquem a pastoret-land. El discurs de la por (que inclou moltes mentides i manipulació de la informació) intenta que tots quedem paralitzats, que no ens moguem, que no intentem canviar res d'aquest món per fer-lo millor amb el fals argument que no és possible ni realista. A qui li pot interessar, això?
En aquest món, en aquest moment, el que cal, realment, és espolsar-nos tota la por i lluitar. Causes, en tenim per a tots els gustos. I molta gent valenta se la juga cada dia. Em refereixo als que tornen a ocupar la plaça Tahrir, per exemple, o als jutges egipcis en vaga. Els que segueixen resistint a Gaza. Però també, més a prop, a gent com Lali Sandiumenge: una periodista lliure que assumeix la duresa que comporta mantenir-se coherent en un context on, aparentment, hi ha llibertat d'informació. O la Victòria Girona, que s'implica per canviar la UB de manera honesta i responsable.
Alguns faraons pensen que la democràcia és només un instrument per obtenir el poder. No importa que s'amaguin rera posats tibats, com diu Jesús Lizano: ¡Mamíferos!
Encara que les amenaces hi siguin, el món no s'acabarà si ens movem. El món s'acabarà (el llop es menjarà les ovelles) si, poc a poc, l'única cosa que fem és viure en la solitud, el recel, el temor. Quines són, doncs, algunes de les armes que podem fer servir? El sentit de l'humor i el sentit de l'amor. La cultura.
Tres recomanacions, doncs. La primera, és la conferència que donarà Miguel-Anxo Murado ("El nou i el vell en la literatura") el dilluns a la Facultat de Filologia de la UB gràcies a les companyes d'Estudis Gallecs i Portuguesos. La segona, aquesta píndola del gran Zenet ("Un beso de esos").
En aquest món, en aquest moment, el que cal, realment, és espolsar-nos tota la por i lluitar. Causes, en tenim per a tots els gustos. I molta gent valenta se la juga cada dia. Em refereixo als que tornen a ocupar la plaça Tahrir, per exemple, o als jutges egipcis en vaga. Els que segueixen resistint a Gaza. Però també, més a prop, a gent com Lali Sandiumenge: una periodista lliure que assumeix la duresa que comporta mantenir-se coherent en un context on, aparentment, hi ha llibertat d'informació. O la Victòria Girona, que s'implica per canviar la UB de manera honesta i responsable.
Alguns faraons pensen que la democràcia és només un instrument per obtenir el poder. No importa que s'amaguin rera posats tibats, com diu Jesús Lizano: ¡Mamíferos!
Encara que les amenaces hi siguin, el món no s'acabarà si ens movem. El món s'acabarà (el llop es menjarà les ovelles) si, poc a poc, l'única cosa que fem és viure en la solitud, el recel, el temor. Quines són, doncs, algunes de les armes que podem fer servir? El sentit de l'humor i el sentit de l'amor. La cultura.
Tres recomanacions, doncs. La primera, és la conferència que donarà Miguel-Anxo Murado ("El nou i el vell en la literatura") el dilluns a la Facultat de Filologia de la UB gràcies a les companyes d'Estudis Gallecs i Portuguesos. La segona, aquesta píndola del gran Zenet ("Un beso de esos").
La tercera, per aquelles persones que puguin votar a les properes eleccions a la UB: voteu lliurement.
