diumenge, 7 de febrer de 2010

Primavera oral

Hi ha diversos tipus de primavera: l'astronòmica i la meteorològica, per exemple. N'hi ha de polítiques, com la primavera de Praga. I n'hi ha d'intel·lectuals. És el que passa quan comença un nou període de classes a la universitat. No és una notícia que faci aturar el món, és clar, però m'ha fet aturar un moment. No ha estat una pausa molt llarga: ha estat només aquell segon abans de sortir a l'escenari; ha estat només aquell moment en què el saltador de perxa agafa impuls...

Les classes -per sort!- són el regne de l'oralitat. Per molts powerpoints i llibres que s'introdueixin segueixen conservant alguna cosa del temple antic on hi passaven coses relacionades amb altres móns. En algun moment, el docent es pot arribar a convertir en una Xahrazad contemporània que fili històries sense parar. Tal volta per por de perdre el cap.

Aquesta volatilitat del que succeeix en una aula l'enllaça amb altres oralitats. La Unesco, per exemple, té catalogat com a patrimoni immaterial de la humanitat el relat que de l'epopeia hilalí es fa a Egipte i que explica el viatge de la tribu dels Banu Hilal fins al Sàhara. Ja ho va dir Amadou Hampâté Bâ: quan mor un vell a l'Àfrica, es crema una biblioteca. Peter Brook (director del Théâtre des Bouffes du Nord i creador del concepte de l'espai buit) fa temps que va quedar atrapat en aquesta xarxa. El 2004 ja havia treballat sobre l'obra d'Hampâté Bâ, Vie et enseignement de Tierno Bokar, protagonitzada pel magnífic Sotigui Kouyaté (imatge d'aquesta entrada). Ara fa poc, finals del 2009, hi ha tornat amb l'estrena d'Eleven and Twelve. Esperem que la seva gira mundial faci parada a Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada