dimarts, 5 de novembre del 2013

Bcn-NY




Arribar a Nova York no va ser difícil. La sorpresa la vaig tenir al veure que el que em costaria seria pujar a l'avió, ja que -surprise, surprise-, resulta que hi havia overbooking i jo no tenia seient assignat.  D'aquí que l'etiqueta del meu equipatge fos marcada com "volunteer" (voluntària a quedar-me a terra, és clar). Un treballador de la companyia aèria, en veu baixa -com si passés droga-, em va oferir una quantitat respectable de dòlars per quedar-me a la meva estimada ciutat, però jo -molt digna i força estúpida- no els vaig acceptar. Això sí, gràcies a aquest fet generós, una parella de cubans residents a NY van allargar un dia més la seva estada a Bcn i, a sobre, el vol i la nit extra d'hotel els va sortir de franc. Com que a ells l'oferta els la van fer més tard (a punt d'entrar al finger), els van oferir un 50% més que a mi. Realment, en aquesta vida, ser una bona jugadora de cartes et pot resultar molt útil en alguns moments.

El que semblava que començava malament va tenir com a contrapartida un seient ampli. El vol, d'altra banda tranquil, va tenir la nota de color que la majoria de passatgers eren participants de la marató -i acompanyants-. Molt disciplinats, esportistes i parelles, van convertir els exercicis per combatre la "síndrome de la classe turista" en una sèrie molt completa d'estiraments: ara les cames, ara els braços, ara les cervicals... Un autèntic gimnàs de substitució on quasi tothom portava bambes, xandall  -ei, dels cools, eh?- i menjava plàtans, per allò del potassi.

Com vaig saber que ja estava a EUA? Aquí teniu un parell de pistes.

Això sí, per confirmar que la indústria de l'automòbil nord-americana està totalment enfonsada, la resta de vehicles lluïa els símbols de Toyota, Hyundai i altres marques de les quals ni en sé el nom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada