Literatura àrab

Fa temps, si no se sabia àrab, era realment difícil poder tenir una panoràmica d'aquesta literatura, en especial de la contemporània. Aquesta situació ha canviat força i un munt d'editorials (Sirpus, Icària, Club Editor, deParís, Huerga y Fierro, Lleonard Muntaner, Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, Cantarabia, Límits editorial, etc) fan uns esforços lloables en transmetre'ns aquest llegat imprescindible.

Un recurs ideal per conéixer les traduccions al català i al castellà que s'han fet fins al moment són les guies de lectura La mar de llibres per endinsar-se en el món àrab i Mil y un libros para asomarse al mundo árabe. Un altre recurs com ara literatura àrab contemporània és una iniciativa molt útil.

De tota manera, la xarxa ens ofereix, com no, materials que fa un temps formarien part de la ciència ficció. No cal tenir el do de la ubiqüitat (ni en el temps, ni en l'espai): ara podem gaudir de conferències online i sentir Amin Maalouf parlant a Casa Árabe de la seva darrera novel·la traduïda, El desajuste del mundo. Cuando nuestras civilizaciones se agotan (Alianza, 2009) o bé a Mona Tolba (professora de la Universitat Ain Shams d'El Caire) resumint l'evolució de la literatura àrab contemporània i, en especial la relació entre literatura i religió.

Bona lectura!

Berlin i Amreeka

Der aufhaltsame aufstieg des Arturo Ui és una obra de Bertold Brecht que, amb direcció Heiner Müller, s'ha pogut veure a al Teatre Lliure de Barcelona. Ha estat realment un plaer per a privilegiats, perquè només s'han fet dues funcions a la nostra ciutat. El Berliner Ensemble (pàgina web del teatre), la companyia fundada pel mateix Brecht, segueix jugant un paper fonamental a les arts escèniques europees. Entre d'altres raons, potser pel fet que el discurs de Brecht, lluny d'haver quedat obsolet, se'ns mostra obstinadament actual. En aquesta representació, Martin Wuttke (a qui podeu recordar en el paper de Hitler a Inglorious Basterds de Tarantino) i, molt especialment, Jurgen Holtz es mostren com el que són: dos autèntics monstres de l'escenari.

Si canviem de continent i llenguatge, caldrà parlar d'Amreeka, film dirigit per Cherien Dabis, una americana d'origen àrab que, al seu primer llargmetratge, retrata amb una mirada suggerent l'emigració palestina als Estats Units. El temps (durant la invasió d'Iraq del 2003) i el lloc (Ilinois) situen la trama en una posició privilegiada que ens mostra els límits del "somni americà". Tot i que la protagonista és Nisreen Faour, també apareix -com no!- l'actriu fetitxe del cinema àrab: Hiam Abbass. Des d'una perspectiva purament ingüística, és molt interessant escoltar com els personatges es comuniquen en un nou idioma, barreja d'àrab i anglès. Tot un retrat, també, de com les llengües es comporten a l'exili.

Ciències de la informació

És la informació una ciència? Diverses? Potser sí, però el que és segur és que s'està convertint en una professió per aquells que volen estar informats. Cal deixar de llegir en paper? No, no cal. En diaris com el clàssic El País es poden llegir bons articles, com el de Goytisolo sobre orient i occident. A Revista de Libros Jorge Bustos fa poc reflexionava, precisament, sobre què vol dir el periodisme a dia d'avui.

Però són moltes les fonts d'informació que han sorgit i que utilitzen internet com a plataforma de difusió: Kaos en la red (vegeu l'article sobre les fosses comunes a Colòmbia), Sin Permiso o Son de Tambora són alguns exemples. També La Haine (que utilitza com a lema el títol del film de Mathieu Kassowitz).

Remeneu, busqueu i, això sí, que una onada no us arrenqui l'esperit crític enmig d'aquest mar d'informació.

Night in Tunisia

"Night in Tunisia" és el títol d'un tema escrit per Dizzy Gillespie. Una de les interpretacions més cèlebres és la dels The Jazz Messengers (París, 1959).

Tot i que la història d'aquesta composició està rodejada de mite, sembla que la peça fou escrita el 1942, any en què el Magrib era l'escenari del tour de force entre Rommel i Montgomery. Al-Alamein, per exemple, va ser testimoni de dues de les batalles més cèlebres de la Segona Guerra Mundial. En aquesta localitat, convertida en resort de luxe, s'hi pot visitar el museu de guerra i els cementiris on descansen (?) milers de soldats desconeguts. Una versió extremadament coetània (1943) d'aquests episodis és la singular Five Graves to Cairo, dirigida per Billy Wilder. En paraules de Churchill: "Now this is not the end. It is not even the beginning of the end but it is, perhaps, the end of the beginning".

Moltes són les nits de Tunísia. Per exemple, la del 5 de desembre del 1952, en què Farhat Hached fou assassinat per la Mà Roja. Com tants d'altres casos, aquest no està "resolt" (vegeu la pàgina del grup de facebook "La verité sur le meurtre de Farhat Hached"). És a dir, cap dels responsables de la seva mort ha hagut d'afrontar un judici. Recentment, un documental d'al-Jazeera Documentary Channel (notícia en àrab) ha tornat a posar el tema sobre la taula: Farhat Hached havia estat escollit líder del sindicat UGTT (Union Général Tunisienne du Travail) i s'estava convertint en un personatge incòmode per a massa gent. En el reportatge, es deixa veure que, a més a més de la responsabilitat per part del govern francès i les declaracions d'Antoine Méléro (La Main Rouge: l'armée secrète de la République, Éditions du Rocher, 2007), «Moi, je trouve cela légitime et si c’était à refaire, je le referais», també a Tunísia se sabia que la sentència havia estat dictada. La polèmica entre Tunis i París està, un cop més, servida, però lluny de focs d'artifici, seria interessant saber la veritat.

Trens

La fascinació pel viatge és inherent a la humanitat: des dels nòmades als conqueridors, tots s'han deixat endur per l'afany de marxar ben lluny. Potser pensaven que on fos que anaven descobririen realment qui eren...

Pel que fa als mitjans de transport, el tren és -tal volta- el que ha despertat més interés artístic. El trobem al cinema (ja els germans Lumière van immortalitzar-lo a L'arrivée d'un train à la Ciotat el 1895), però també la genial Agatha Christie situa la seva novel·la Murder on the Orient Express en un tren ple de charme.

Antonio Machado va utilitzar, a Otro viaje, la poesia per expressar què vol dir viatjar en tren, què vol dir viatjar per la vida:

Ya en los campos de Jaén,

amanece. Corre el tren
por sus brillantes rieles, /devorando matorrales,
alcaceles, / terraplenes, pedregales,
olivares, caseríos, / praderas y cardizales,
montes y valles sombríos.
Tras la turbia ventanilla, / pasa la devanadera
del campo de primavera.
La luz en el techo brilla / de mi vagón de tercera.
Entre nubarrones blancos, / oro y grana;
la niebla de la mañana
huyendo por los barrancos.
¡Este insomne sueño mío!
¡Este frío de un amanecer en vela!...
Resonante, /jadeante,

marcha el tren. El campo vuela.
Enfrente de mí, un señor
sobre su manta dormido;
un fraile y un cazador
el perro a sus pies tendido.
Yo contemplo mi equipaje, / mi viejo saco de cuero;
y recuerdo otro viaje / hacia las tierras del Duero.
Otro viaje de ayer / por la tierra castellana
¡pinos del amanecer / entre Almazán y Quintana!
¡Y alegría / de un viajar en compañía!
¡Y la unión / que ha roto la muerte un día!
¡Mano fría / que aprietas mi corazón!
Tren, camina, silba, humea, / acarrea
tu ejército de vagones, / ajetrea / maletas y corazones.
Soledad, / sequedad.
Tan pobre me estoy quedando / que ya ni siquiera estoy
conmigo, ni sé si voy / conmigo a solas viajando.