Rachel Corrie

Qui era Rachel Corrie? Doncs una noia nord-americana carregada de bones intencions que va morir lluitant per Palestina -actuant com escut humà contra la demolició de cases a Gaza-. En realitat, Rachel no és -naturalment- l'única víctima occidental (com podeu comprovar aquí), però no es tracta d'oferir, ara mateix, una col·lecció de morts que produeixi una llagrimeta fàcil.

Mentre va estar a Palestina, Rachel va anar enviant correus a la seva família i les cartes de Rachel (que es poden descarregar gratuïtament en pdf) són el material a partir del qual va néixer l'obra de teatre "El meu nom és Rachel Corrie". L'obra, representada a un munt de països (inclosos EUA i Palestina), ha arribat a Espanya amb Marta Marco com a protagonista. La producció és de la companyia Traspasos i passa per Barcelona (pel Romea) només uns dies.

Per veure com és la vida a Gaza us podeu connectar al canal de You Tube "Sleepeless in Gaza and Jerusalem". Entre altres coses, s'inclou la inauguració del carrer Rachel Corrie a Ramallah.

Perquè les coses no són sempre relatives. Perquè la neutralitat és, tot sovint, una manera de prendre partit.

Gràcies

Hi ha persones que passen per la nostra vida i ens marquen. Pot ser que ho facin de manera negativa, naturalment, però ara mateix em refereixo a aquelles persones -tot sovint Mestres- que deixen aquella emprenta que no s'esborra amb el pas del temps. Al contrari! No pots evitar un somriure quan hi penses. Això és el que em donava voltes pel cap des de feia una setmana, és a dir, des que vaig assistir a la presentació del llibre Joan Solà. 10 textos d'homenatge (Empúries, 2010).

Avui, una setmana després, en Joan Solà ja no hi és... quina bestiesa! Encara atordida per la pèrdua, vull quedar-me amb l'emoció que em -ens- va regalar. Saviesa, generositat, cordialitat... humanitat, en defnitiva, eren les expressions que més varen fer servir els seus deixebles. Com també passió, capacitat de treball, rigor. Bé, com a mostra, aquí teniu les paraules de la Neus. Era reconfortant veure una taula amb persones que havien creat uns vincles que -amb obstinada gasiveria, això sí- ens regala la universitat de tant en tant. Per això i per tantes altres coses -els records, els llibres- sento una profunda gratitud cap a en Joan Solà i cap a totes aquelles persones que, com ell, ens han regalat la seva intel·ligència.

Gràcies.

El temps i la música

Fa uns dies vaig tornar a escoltar ràdio 3 i va ser tot un viatge. Un viatge en el temps per anar a parar al mateix lloc: una mica com a tornar a casa. La ràdio és un fenòmen de comunicació curiós i acaba formant part de l'educació sentimental. "Cuando los elefantes sueñan con la música" de Carlos Galilea o "Discópolis" de José Miguel López han estat i són bones aules on alliçonar les orelles. Com dirien en anglès ... "Prick up your ears"! que és també el títol d'una bona película de Stephen Frears sobre la joventud del dramaturg Joe Orton.

Gràcies a López, he descober a Andreas Prittwitz... quina meravella! Aquí teniu una versió de "Las tres morillas"

Vuelta al cole!

Sí, sí... un silenci llarg. Però és que el silenci cal trencar-lo amb motiu. I un bon motiu és la bona música:



Continuarà...