Romanticisme i emigració

El 24 de març passat va tenir lloc la prova final de piano del Concurs Internacional Maria Canals. Cal tenir en compte, però, que una de les propostes interessants associades a aquest premi ha estat, precisament, l'off Maria Canals (amb pianos repartits per la ciutat a disposició de qui volgués tocar-los).

El guanyador del concurs va ser el senzillament genial Denis Zhdanov (una mena de Messi del piano), qui va interpretar el Concert núm. 1 op. 11 en mi menor de Frédéric Chopin. Marko Hilpo (3r) va interpretar amb una sensibilitat exquisida el Concert núm. 2 op. 18 en do menor de Serguei Rachmaninoff i Olga Kozlova (2a), el Concert núm. 1 en Mi b Major de Franz Liszt.

Curiosament, mentre Rachmaninoff, emigrat a Estats Units, componia la seva música, un altre emigrant romàntic, Gibran Khalil Gibran (جبران خليل جبران) componia els seus versos. Gibran va ser un artista pluridisciplinar que va destacar tant en la pintura com en la literatura. Una de les obres més conegudes de la seva producció és The Prophet, tant que es diu que és la segona obra més traduïda al món, després de la Bíblia. Però Gibran tot just va ser el capdavanter d'un moviment literari molt més ampli conegut com mahjar (emigració) i que estava format, entre d'altres, per Nasib Arida (نسيب عريضة), Elia Abu Madi (إيليا أبو ماضي) o Mikha'il Nu'ayma (ميخائيل نعيمة).

És una tasca difícil, però ja és hora que quan pensem en quins corrents artístics i quines produccions hi havia en un moment determinat, no pensem -només- en la nostra vella i estimada Europa...

Primavera (?) i poesia (encara més!)

És primavera. No ho sembla, però és primavera. En fi. També és el dia mundial de la poesia (demostració que és una espècie en extinció). No cal celebrar res per obligació.

Celebraré, amb l'ajut de Mahmud Darwish, que, comptat i debatut, tots som iguals davant la mort...

لا أعرف الشخصَ الغريبَ ولا مآثرهُ

رأيتُ جِنازةً فمشيت خلف النعش،

مثل الآخرين مطأطئ الرأس احتراماً. لم

أجد سبباً لأسأل: مَنْ هُو الشخصُ الغريبُ؟

وأين عاش، وكيف مات فإن أسباب

الوفاة كثيرةٌ من بينها وجع الحياة

سألتُ نفسي: هل يرانا أم يرى

عَدَماً ويأسفُ للنهاية؟ كنت أعلم أنه

لن يفتح النَّعشَ المُغَطَّى بالبنفسج كي

يُودِّعَنا ويشكرنا ويهمسَ بالحقيقة

( ما الحقيقة؟)

رُبَّما هُوَ مثلنا في هذه

الساعات يطوي ظلَّهُ. لكنَّهُ هُوَ وحده

الشخصُ الذي لم يَبْكِ في هذا الصباح،

ولم يَرَ الموت المحلِّقَ فوقنا كالصقر

فاًحياء هم أَبناءُ عَمِّ الموت، والموتى

نيام هادئون وهادئون وهادئون ولم

أَجد سبباً لأسأل: من هو الشخص

الغريب وما اسمه؟ لا برق

يلمع في اسمه والسائرون وراءه

عشرون شخصاً ما عداي ( أنا سواي)

وتُهْتُ في قلبي على باب الكنيسة:

ربما هو كاتبٌ أو عاملٌ أو لاجئٌ

أو سارقٌ، أو قاتلٌ ... لا فرق،

فالموتى سواسِيَةٌ أمام الموت .. لا يتكلمون

وربما لا يحلمون .

وقد تكون جنازةُ الشخصِ الغريب جنازتي

لكنَّ أَمراً ما إلهياً يُؤَجِّلُها

لأسبابٍ عديدةْ

من بينها: خطأ كبير في القصيدة

Celebraré, en tot cas, i amb l'ajut de Luis Cernuda, com n'és de gran el cansament per tot plegat.

Estoy cansado

Estar cansado tiene plumas,
tiene plumas graciosas como un loro,
plumas que desde luego nunca vuelan,
mas balbucean igual que loro.

Estoy cansado de las casas,
prontamente en ruinas sin un gesto;
estoy cansado de las cosas,
con un latir de seda vueltas luego de espaldas.

Estoy cansado de estar vivo,
aunque más cansado sería el estar muerto;
estoy cansado del estar cansado

entre plumas ligeras sagazmente,
plumas del loro aquel tan familiar o triste,
el loro aquel del siempre estar cansado.

Sobre la poesia...

No sé si realment és un debat... són els poetes els qui millor llegeixen els seus propis poemes? Són els que pitjor ho fan? Com sempre, és molt més interessant intentar treure'n l'entrellat que no pas arribar a obtenir una resposta. Podem fer una prova amb Jesús Lizano:



La poesia és universal, certament, però els àrabs n'han fet bandera. La passió per la poesia no és tanta com la que pugui despertar el futbol, però és fàcil trobar persones que puguin -encara!- recitar poemes de memòria. Els camins de la pedagogia són inescrutables. Fins i tot es dediquen culebrots (musalsalat) a la vida d'alguns poetes cèlebres, com ara Nizar Qabbani (1923-1998).

Si voleu, podeu comparar amb el mateix autor. Qui va dir que Nizar Qabbani era, simplement, el poeta del amor? El seu fi sentit de l'humor recitant "al-Dik" (El gall) és proverbial.

Disfrutem de la poesia i del sentit de l'humor: dues bones armes contra aquest nonsense verse que és el món.

Societat civil vs. societat política?

De dijous 4 a diumenge 7 de març s'ha celebrat a Barcelona el Anna Lindh Forum 2010. Ha estat un moment de trobada de la societat civil de la Mediterrània que ha donat peu a presentacions d'activitats, contacte entre associacions i discussions més o menys apassionades. Joventut, educació, creació artística, creació d'espais per a la pau... van ser alguns dels eixos principals. Molta gent treballant en un mateix sentit. En un sentit comú (!).

La fundació Anna Lindh, amb seu a la Biblioteca d'Alexandria, és una xarxa de xarxes, de manera que hi ha una xarxa espanyola (coordinada per l'IEMed). Els integrants d'aquesta xarxa són nombrosos i força actius i cada vegada mostren més ganes de treballar en col·laboració. Es varen presentar un bon nombre d'activitats, com per exemple, la utilització de xarxes de bloggers per treballar el diàleg intercultural; el documental-ficció "Ni fàcil, ni difícil" un material que serveix per treballar el fenomen de la immigració produït per Somni de mico produccions; i els anuncis de la sèrie "¿Cuál es tu historia?" produïts per El ojo cojo.

Un dels punts culminants del Fòrum va ser el concert del grup Asíkides amb Omar Faruk. Fantàstics, realment.



Mentrestant, a l'altre cantó de la ciutat, dirigents polítics inauguraven -per fi!- la Unió per la Mediterrània (UPM). Societat civil, societat política... serà la història d'un amor impossible?

Buits

A vegades, el cor se t'omple d'un buit tan gran que ni les paraules hi caben. A vegades, aquest buit és realment tan gran, que ni tan sols hi caben els sentiments. És un atordiment que et manté aferrat al no-res, intentant no acceptar que les coses passen, perquè no tenen cap sentit.

Però les coses s'entesten en passar, malgrat nosaltres. Aleshores, ens amarrem als records i a les imatges que ens queden esperant que, un dia, aquest dolor punyent es converteixi en un somriure...

Adéu, Mercè.