
Hi ha molts tipus d'educació, i una d'elles és la que molts hem rebut mitjançant el còmic. Des de les lectures infantils -o no tant- del
TBO o el
Cavall Fort, el còmic sempre ha estat envoltat d'un cert grau de tabú i prohibició: calia llegir "coses serioses"!
Més tard, varen arribar les històries "per adults", amb la
Valentina (il·lustració d'aquesta entrada) de
Guido Crepax o el contingut de
El Víbora. Sense oblidar el genial
Paracuellos de Carlos Giménez. Tota una altra inciació no exempta de ritual.
Les històries, tan fidels, segueixen acompanyant-nos cada dia (
Las
viñetas de El País). El còmic no deixa de caminar i per això sorgeixen noves propostes que no ens podem perdre.
Peggy Adam, per exemple, ha publicat el magnífic
Luchadoras, escrit contra els críms de Ciudad Juárez (aquells crims que, entre tantes altres coses, va retratar
Roberto Bolaño al seu fabulós
2666).
Si marxem a "orient" ens trobem amb dues aportacions fonamentals que donen el pas al cinema:
Persépolis i
Vals con Bashir. Si el que volem és posar-nos metafísics, podem trobar
La sonrisa divina ("Las religiones hacen gracia",
El País, 20/12/09). Ningú té excusa, ja que el còmic està obert a tots els perfils: "
La tecnologia a les historietes de la postguerra".
La història de la historieta a Espanya és un bon resum que permetrà que alguns descobreixin un món inexplorat i a d'altres els dibuixarà mig somriure... És una bona notícia, doncs, saber també que hi haurà un
Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya.