Com ens agraden els clàssics... per això ho són: han aconseguit aquella síntesi tan difícil mitjançant la qual expressen els sentiments i els pensaments que ens són comuns.
Per si voleu cantar amb elles, aquí teniu la lletra
أعطني الناي وغني فالغنا سر الوجود
وأنين الناي يبقى بعد أن يفنى الوجود
هل إتخذت الغاب مثلي منزلاً دون القصور
فتتبعت السواقي وتسلقت الصخور
هل تحممت بعطره وتنشفت بنور
وشربت الفجر خمراً من كؤوس من أثير
هل جلست العصر مثلي بين جفنات العنب
والعناقيد تدلت كثريات الذهب
هل فرشت العشب ليلاً وتلحفت الفضاء
زاهداً في ما سيأتي ناسياً ما قد مضى
أعطني الناي وغني وانسى داء ودواء
إنما الناس سطورٌ كتبت لكن بماء
Així com una versió en català
Dóna'm la flauta i canta, que el cant és el secret de la vida
i els laments de la flauta restaran més enllà de la nostra existència.
Has pres, com jo, el bosc com a casa, lluny de palaus?
Has seguit rierols i grimpat per les roques?
T'has banyat mai amb perfum i t'has eixugat amb llum?
T'has begut l'albada, com si fos vi, amb copes d'èter?
Has passat, com jo, un capvespre entre les vinyes,
amb el raïm brillant com Plèiades d'or?
Has dormit, de nit, a l'herba, amb el cel com a llençol,
sense pensar en el que vindrà, i oblidant el que ja ha passat?
Dóna'm la flauta i canta. Oblida't de mals i remeis,
que la gent som línies escrites... amb aigua.
